Història dels meus aprenentatges. Thinglink Jordi Martí

D’on partia?

Per posar-ho en context, la idea que tenia, abans de començar aquest màster, venia del meu mateix entorn familiar; ser fill de professors, germà d’una professora i nebot d’alguns més, donava per a moltes sobretaules i debats sobre la temàtica.

Sols tenia clares unes poques coses, els professors són la clau de volta necessària, en tota societat que persegueix el progrés, l’exercici de la professió ha de ser vocacional i tenen més feina i responsabilitat de la que un es pot arribar a imaginar. Dit això, la visió era externa, passant de puntetes a l’hora d’entrar en matèria i ser conscient de tots els objectius, coneixements i aprenentatges a assolir i reciclar constantment.

Tot un nou món, en el qual, a mesura que han avançat les classes, a voltes conscient, a voltes de forma inconscient, he anat adquirint nous aprenentatges que s’han anat acumulant i alhora modificant la forma en què ho veig avui en dia, més complex, però també més enriquidor i amb moltes possibilitats.

Com ha canviat la meva visió?

Aprenentatge cooperatiu com a eina d'autoregulació! Pixabay Licence CC0

D’entrada un objectiu indispensable era, suprimir tant els exàmens, com els deures i, de sobte, apareixen les rúbriques, de les quals desconeixia fins i tot el terme, l’autoavaluació i la coavaluació com a eines d’autoregulació de l’aprenentatge, que cerca evitar la rumiació! (caure en bucle) de l’alumne. Totes aquestes eines oferien sortir del sistema, sense haver d’eliminar artefactes que abans eren icònics d’aquest.

Si hi sumem les «noves» metodologies que treballen des de punts de vista totalment oposats a la clàssica lliçó magistral, la il·lusió és com a mínim obligada. Com a mostra, m’enduc el descobriment de l’aprenentatge cooperatiu. Tant de bo hagués pogut gaudir-la quan estudiava secundària.

Com ha canviat la visió després d’haver trepitjat l'aula en el pràcticum?

Molt! En el màster, la «sensació» respon a: la teoria és molta, la idea amb visió de futur, més desitjable que pràctic avui dia. En canvi, la realitat al centre l’he vist més ràpida, amb menys mètode i més improvisació (preparada això sí), hi ha molt a fer i poc temps per a fer-ho. D’impacte, van ser les ràtios, altíssimes! I les preguntes sorgeixen per si soles: Com arribar a tot l’alumnat? Com poder posar en pràctica adaptacions significatives? Com aplicar tot el que he après? Massa preguntes, sense una resposta instantània.

Per tant, he arribat a la conclusió, que tot l’aprenentatge assolit serà necessari, però a poc a poc, a mesura que vagi adquirint pràctica com a docent.