Thinglink. Víctor.
Després
de renegar i renegar una i mil voltes del sistema educatiu i tota l’àuria que l’envolta.
Amb la idea d’escapar ben lluny d’aquest sistema en el qual he sofert durant l’etapa
d’estudiant i les diverses barreres imposades per aquest, provocades per un
sistema classista basat en la recerca del prestigi en “petit comitè” i allunyades
del món real. Després d’aquest panorama i de la meva alienació al respecte, vaig
decidir canviar de metodologia, de la crispació a l’acció. Per tal cosa, en l’estiu
vaig matricular-me en el màster de professorat, amb la idea de canviar el
sistema per dins.
Per conseqüent, partia amb la idea de
canviar el sistema amb els objectius de: motivar els alumnes i treure el 100 %
del seu potencial; de despertar l’interès per la matèria; la curiositat i la
importància d’estudiar; la de ser un referent per als alumnes, no només en la mateixa
matèria sinó amb la seva construcció com a persones; de construir alumnes cívics
i amb pensament crític; d’apropar el món real a l’aula i l’aplicació dels coneixements
de forma pràctica; el fet de trencar barreres perquè puguin aconseguir els seus
somnis; classes divertides i interactives...
Partint d’aquest model, tal vegada
un poc utòpic, vaig començar el màster i les classes. Durant les classes vaig
veure un positivisme i una energia per canviar el sistema a millor, que no pensava
trobar. Un grup fenomenal, amb diversos punts de vista i idees però amb el
mateix objectiu en comú, canviar aquest sistema. Però també un grup de professors
amb la utopia de canviar l’educació. Per tant, me’n vaig endur una sorpresa
gratificant de trobar-me un grup de persones compartint un mateix ideal. En la
qual cosa, em va canviar aquesta visió tan negra que tenia de l’educació, i començava a veure la llum d’aquesta foscor.
Anava
avançant les classes i cada dia veia un treball conjunt per aquest ideal. Fins
que va arribar el dia de començar el primer període de pràctiques. El dia, en
el que havien d’enfrontar-nos a la classe, de la teoria utòpica a la realitat
de l’aula. Dels canvis que hi havia succés des de l’última volta que faig trepitjar
l’aula (fa 8 anys) fins l’actualitat. Però de sobte, la llum es va tornar a apagar. La utopia
va desaparèixer ipso facto i va regressar la visió inicial i pessimista de l’educació.
L’educació no havia canviat gens, s’havien incorporat noves tecnologies però l’essència
al final era la mateixa. Però per què no havia canviat quasi? Perquè la utopia
que es parlava en la universitat no es veia en les aules?
En
tornar a les aules, els primers dies varen ser grisos i la il·lusió va anar minvant,
fins al punt d’estar al nivell de ser engolits per la rutina de molts d’anys, i
això en un parell de dies. Però al cap de pocs dies de tornar a les classes del
màster, una àuria misteriosa em va envoltar. De cop, vaig tornar a veure la
llum a la foscor i va renéixer la utopia. Però sabent que tornaré a veure el
mateix panorama. Com podia veure un poc de claredat després de tot?
La
resposta està en saber que la utopia mai es pot aconseguir, però seguin aquestes
passes com ideari, es podria aconseguir canvis. Pot ser que siguin canvis lents
però segur que mereixeran els esforços. Idò, estem preparats per als canvis
lents? Volem aquests canvis?
Imatges de Pixabay Licence CC0
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada